A Barcelona, la fredor d ́aquella tarda d ́hivern de 1.874 mossegava amb ràbia. La llum del dia anava perdent la seva força. Els fanals de gas il·luminaven tímidament els carrers estrets i humits de Ciutat Vella. Una boira espessa de mar avançava cap a terra, a poc a poc. Les gavines i altres ocells marins que rondaven les aigües fugien esverats. Els seus xiscles encomanaven la basarda als vianants al llarg de la Muralla de Mar. Tot feia pensar en un mal presagi que pocs volien acceptar. De sobte, allò que molts temien; un parell de canonades tronaven a dalt del Castell de Montjuic. Des de Drassanes fins les Cases d’en Xifré els guardes de les torres de guaita, ubicades estratègicament pel passeig de Muralla de Mar, donaven el seu crit d’alerta particular, tot enarborant una insígnia vermella.

—Que ningú es quedi adormit, s’albira el Mala Nit!