Quan la mare em va dir que te n’anaves, Mieko-san, no m’ho podia creure. Com podies marxar sense veure florir els cirerers? T’ho vaig dir, i em vas respondre que si per mi fos, mai no seria el moment. Hauries d’esperar la pluja de pètals, i després…tenies raó, jo només volia guanyar temps, evitar que marxessis.

Et vaig preguntar perquè ens havies de deixar, i ho vaig preguntar a la mare i
al pare, i cap de vosaltres em va donar un motiu que m’ajudés a suportar, al
costat del meu, el teu tatami oblidat per sempre, sense que ningú no hi dormi.
Els cirerers van florir, i el pare, la mare i jo els vam anar a veure. I t’hi vaig
trobar a faltar, com et trobo a faltar sempre a la cerimònia del té, i als àpats, i
t’enyoro fins i tot als llocs on mai no havíem anat juntes.